contes

I vas tornar sense complir el més íntim desig que tenia, buscant arreu paraules que et disculpessin. No hagueren calgut si no fores com ets però doncs no hi haguéssim estat on érem.
Entre fotografies antigues i records canviats, regiraves cel i terra per apropar-te aquells que foren fidels a tu, sense adonar-te'n que, el drap que ens embenava els ulls, feia anys que era a terra.
Somnio tornar aquells temps, on tot semblava dins d’una bombolla, sabent que no sabia res i que allò no em fes nosa.
Ja m’ho van dir que els temps corre i que tot dona voltes, però jugava a ser eterna pensant que per mi seria una altre cosa...
Ara me n’adono que la veu que em regia era la de la nostàlgia, no volent jo res d’allò. Visca la millora i la dualitat, feu-me entrega d’un batut de contradicció!
Abraço el canvi, confessant, dolguda, que no hi ha ressentiment, sense saber si es la sang cridant a la sang o sóc jo deixant-me créixer. Tant em fa a hores d’ara, havent estat benaventurada al tallar la corda. He tornat a renéixer, he acabat aquell cicle.
Així doncs, obro les ales per sortir a volar, ja estic eixuta de la turmenta, no sense oblidar-me de recordar, que pots unir-te quan estiguin eixutes les teves.

Volaven les fulles daurades quan es va adonar que ja feia cinc anys que era fora de casa. Es trobava en el segon tren, imaginant tot allò que els hi diria, allò que els seus avis mai havien pogut veure. En la seva llar, ningú havia travessat més enllà dels murs d'incertesa que l'envoltaven, sospitant que monstres d'antigues llegendes hi rondaven. Tanmateix, el Samir havia crescut escoltant aquestes velles històries, però sempre li semblaren impossibles de creure. Ell, no volia viure confinat per por a aquells éssers, com ho havien estat els seus grans. El seu constant desig, fins a on li arribava la memòria, era conèixer.

El vago començar a tremolar suaument, avisant que s'apropaven a l'últim tram del camí de tornada, que sempre havia estat més rocós. Aquell bressol, que no podia confondre amb cap altre, li va fer sentir una estranya sensació d'acolliment, una sensació que ja donava per perduda. Així va ser com, abraçat per la calor de l'ambient, va caure rendit al plaer que Morfeu li atorgava.

Estava assegut davant la taula de la cuina, l'única que hi havia en l'austera casa que el va veure madurar. Els seus estimats, amb notables xacres cedits per la vellesa, el miraven com si es tractés d'una il·lusió, com si, en qualsevol moment, es pogués esfumar. Va obrir la boca, començant a narrar tot allò que havia fet, que havia vist i, amb joia, desmentir totes aquelles creences fantasioses, esperant que, així, l'acompanyessin en el seu proper viatge. Els seus avis escoltaren cada paraula amb atenció, sense fer cap temptativa d'interrompre i, al finalitzar, no van proferir paraula.

- A cas no es notícia a celebrar? - reclamava el Samir atordit.

Cap imploració va valer per trencar el silenci i, a conseqüència, el jove marxà repugnat per la ignorància que es respirava.

Uns creiem, innocentment, que serem invencibles i d'altres busquem, ferventment, quedar-nos resguardats allà on res passa. Si tan sols acceptéssim que el dolor és congènit a la vida... Acceptar que tot i tothom és vulnerable; la fragilitat ens fa viure amb més passió, amb més ganes, amb més set.

No em vull en deslliurar de qualsevol mal perquè no em serveix de res una vida llarga si no ha estat viscuda. Si els mals m'ajuden a créixer, a expandir la meva ment i a desenvolupar una persona d'interès i amor, afusella'm amb tot aquest terror.

Així doncs, cerquem vida en els anys i no anys en vida, atenent que aquests estaran plens de monstres alhora que de màgia.

Respirem, gaudim i cuidem.

[Text que té un petit video músico-narratiu: es troba en l'apartat video]

Saturno es un hombre al que no le gusta la oscuridad. La gente de su alrededor siempre le había dicho que ese temor sería algo pasajero. Sin embargo, ya con sus primeras canas vislumbrándose en su cabeza, podía decir a ciencia cierta que no lo era.

Se pasó veintitrés años de su vida sufriendo por las noches... No podía dormir con tanta oscuridad, pero, a su vez, tampoco podía dejar ni una luz abierta, puesto que consumía en demasía. Hasta que un día, caminando por la calle a las tres de la mañana en compañía de las farolas, se iluminó: ¡Su trabajo ideal era ser farolero! Así pues, después de dos décadas aterrorizado, encontró la calma iluminando el mar.

¡La vida de Saturno había dado un giro tan maravilloso! Durante el día, vivía deslumbrado por la luz del sol y, aunque dormía durante gran parte de esas horas claras, se cercioraba de dejar la ventana bien abierta para que los rayos le besaran su piel bronceada. En cambio, por la noche, se iba decidido al faro de la playa de Barcelona a asistir a todos los barcos que por su entorno se encontraran.

Los años pasaron y, Saturno, ya casi se había olvidado de su temor. Sin embargo, un día sucedió algo terrible: una pandemia había obligado a que la vida como se conocía, cambiase. La cuarentena se había instalado como sistema de vida y, por ende, muchas personas habían sido substituidas por robots en sus puestos de trabajo. Siendo Saturno uno de estos casos, se sintió muy desgraciado... Suplico en el ayuntamiento de poder continuar con su faena, ¡incluso propuso la posibilidad de hacer la cuarentena dentro del faro! Pero nada sirvió para convencerlos...Debía hacer la cuarentena en su casa, como el resto.

Un peso del que ya se había olvidado, volvió a caer en sus hombros rápidamente (como si hubiera estado esperando el mínimo descuido para volver a atacar).

Los vecinos, que ya sabíamos de su temor, cada día le echábamos una voz desde el balcón para cerciorarnos de su salud. Él, solía salir a saludar con cierta frescura para, después, contarnos alguna pequeña anécdota de sus noches como farolero. A pesar de ello, ninguno de nosotros se conformaba. Sabíamos que no lo estaba pasando bien. Así pues, decidimos entre todos crear una solución para el pobre Saturno.

Pasaron cuatro días hasta que lo tuvimos todo montado y, no fue hasta ayer a las nueve de la noche que, le pudimos dar la sorpresa. A través de muchos equilibrismos, le instalamos desde la lejanía, un sistema de ciento cincuenta luces conectadas al contador de todos los vecinos. De esa manera, Saturno viviría iluminado hasta el fin del confinamiento.